Vídeo: Camps d'Or.
Les ajudes de la Unió Europea (PAC) a les produccions agràries i ramaderes provenen d’una necessitat nascuda als anys 60 (1962) però arrastrada des dels anys 40 i 50, degut a una carència d’aliments provinents d’Europa mateix. La pagesia estava molt malmesa degut al fort desenvolupament industrial europeu i l’abandó del camp davant la necessitat del pagès de sobreviure i guanyar-se millor la vida, així com el valor dels productes agraris poc competitius.
D’aquesta necessitat van sorgir les PAC, Polítiques Agràries Comunes, subvencions agràries a canvi de: garantir uns preus mínims als agricultors, la suficient quantitat d’aliments de qualitat per a tothom i la imposició de barreres i aranzels per l’entrada d’aliments procedents de la resta del món. Avui dia la U.E. no és la única que té aquesta política a: Suïssa, Noruega, Corea o Japó també protegeixen els seus mercats interiors.
Aquestes mesures que en un primer moment van ajudar a la recuperació del camp i la pagesia amb el temps van anar mostrant els efectes negatius que comportaven. Però qui va patir-ne les conseqüències?
1.
Els països subdesenvolupats no poden exportar amb facilitat els seus productes agrícoles, (només quan les grans multinacionals alimentàries intercedeixen per els productes que els interessen) degut a les barreres establertes per la importació i els aranzels a pagar per entrar en la Unió Europea que impedeixen l’entrada dels seus productes i la seva lliure circulació. També poden trobar-se amb el problema que els aliments provinents de la U.E. siguin més barats que els seus propis, al rebre subvencions, i el pagesos d’aquestes economies subdesenvolupades es vagin enfonsant poc a poc, corrent el risc de no guanyar-se amb prous garanties un bon nivell de vida.
Un altre de les qüestions amb que s’han d’enfrontar es que no tots els productes provinents d’aquests mercats subdesenvolupats reuneixin les condicions laborals i de salut que requereix la Unió Europea per tal de poder accedir als nostres mercats.
2.
Els propis pagesos de la Unió Europea, però no tots, només els més petits, doncs les ajudes PAC van d’acord amb la superfície posseïda i no per producció. Per tant podria passar que un agricultor que no produís rebés, també, la subvenció. Aquest no era l’únic problema, les ajudes a l’agricultura arribaven a uns 50.000 milions d’euros, (43.000 a partir del 2004) dels quals, un 70% d’aquest fons se’ls queden un 20% dels productors (grans terratinents), mentre que a E.E.U.U. un 72% de les ajudes les perceben només un 10% de la pagesia, mal anomenada pagesia dons són grans productors i productors secundaris, que poc tenen a veure amb la pagesia tradicional.
Per acabar d’agreujar el problema durant l’any 2005 s’estableix un pagament desvinculat a la producció, és a dir, una ajuda que s'abona independentment que l'agricultor produeixi o no i que es denomina règim de pagament únic. Aquest pagament està subjecte al compliment de la condicionalitat: bones condicions agràries, mediambientals i requisits legals i de gestió.
Tot i que es van reduint les ajudes el problema continua afectant als mateixos als petits productors, doncs són els qui reben menys ajudes i suporten la pressió dels grans que sí poden aguantar els preus baixos donades les quantitats que produeixen i les subvencions rebudes.
Per fer-nos una idea dels que reben diners: La família reial britànica, el príncep Joaquim de Dinamarca, el príncep Albert de Mònaco, la duquessa d’Alba espanyola, ministres de Dinamarca i Països Baixos, etc. Qui més té és qui més rep, tota una incongruència davant unes subvencions econòmiques europees.
Com es pot veure el tema és complexa, i la Unió Europea poc a poc intenta anar reduint les subvencions PAC i reconduir l’agricultura cap una sostenibilitat mediambiental i de benestar rural amb la recuperació de produccions ecològiques, tradicionals i pròpies de cada lloc. Menys productivitat intensiva i més diversitat, és a dir la recuperació de la idea d’una pagesia més global. Potser podríem imaginar-nos una masia de principis del segle XX però adequada al segle XXI amb les noves tecnologies i els seus nous sistemes de qualitat, producció i sanitat.
En conclusió, un cop visualitzat el documental i llegit l’article, des del meu punt de vista només queda un camí per que això canviï, que aquesta informació arribi al públic en general, que poc a poc es vagin creant documentals ben cimentats i documentats legalment per tal de aconseguir el ressò de la opinió pública en general, doncs no es pot oblidar que les subvencions europees surten de les butxaques dels consumidors i aquests poden fer pressió social.
Demanar, a partir de la recollida de signatures, que les subvencions agràries es donin per altres conceptes, com poden ser la valoració de les aportacions que faci el pagès al desenvolupament del seu entorn. Que s’analitzi com hi contribueix en el seu desenvolupament social, natural i ambiental. Que les quotes no depenguin de la quantitat de sòl que tingui cada productor, sinó com contribueix al desenvolupament de la seva zona, si els seus productes es distribueixen correctament en el seu entorn immediat i aporten beneficis econòmics i creen mercat nou o nova producció industrial.
Reclamar a les Institucions de la Unió Europea (PAC) que les ajudes als grans productors es redueixin ràpidament a la meitat, ja que no podem ignorar la controvèrsia d’aquest tema. Cal recordar-los la intenció inicial de les mateixes era per créixer, produir a preus raonables i alimentar a la població europea, però no a la d’altres països que ja tenen la seva pròpia producció. Hem de canviar el concepte de grans latifundis o podem perdre de vista que va significar això per una part d’Espanya durant segles.
Finalment és necessari que les autoritats de la Unió Europea siguin conscients dels seus errors i modifiquin lleis i comportaments. La riquesa ha d’estar ben distribuïda entre tots els seus ciutadans i contribuents, com bé intenten promoure amb totes les lleis europees, no que només que se’n beneficiï una petita part, com més ben repartida estigui la riquesa millor qualitat de vida per a tothom. No pot ser que davant d’un problema detectat ningú no faci res i quan el petit pagès cada cop que inicia mobilitzacions per sobreviure i viure del seu treball ens quedem mirant-lo des dels mitjans de comunicació i pensem: - Pobres! són quatre pagesos i dos tractors qui vols que se’ls escolti?
Doncs nosaltres, els ciutadans europeus, ja que tenim la nostra quota de responsabilitat com a consumidors finals dels seus productes i que els paguem a preu de mercat subvencionat.
